Presumir

Presumir: sentir-se orgullós d'alguna cosa. Eixa és la sensació que em queda després del dia de hui, i no presumisc en primera persona, sinò d'una manera indirecta. Hi ha moments en els que presumir no és un concepte roín, simplement cal fer-ho. 

Hui és un d'eixos dies. Començaré presumint de la part col·lectiva i aniré individualitzant conforme avance l'entrada. El dia ha obert en un concert de la Societat Musical Barri de Malilla a l'auditori del Palau de les Arts, concert emmarcat dins del cicle "Bandes a les Arts". Veure "la Banda" dalt de l'escenari d'eixe marc imponent complir sobradament les exigències del moment és ja el primer motiu per a presumir. Una banda no professional de la ciutat de València que dedica molt d'esforç a assatjar i a perfeccionar, donant un concert davant d'un auditori que aplega a intimidar, és un moment quasi històric per als músics i director i per extensió als que d'una manera o d'altra tenim vincles amb la Societat Musical Barri de Malilla.

Per la vesprada hem assistit a un altre Palau, en este cas el de la Música, per a disfrutar del concert commemoratiu del 70 aniversari de la Coral Juan Bautista Comes. L'últim de molts que s'han fet enguany amb motiu d'esta efemèride. Xiquets, xiquetes, homes i dones que pertanyen (o van pertanyer) a la Coral han repassat un repertori amb molta qualitat. També he de presumir de que puga presenciar estos concerts i d'aprendre peces tradicionals valencianes i un poc més de música menys popular.

Puc presumir també d'aquells (directors, directores i mestres) que preparen els nostres músics per enfrontar-se a situacions on s'han de templar els nervis i fer de la concentració una prioritat. Presumir de que tinguen l'habilitat de convertir errades en oportunitats de millora, de que els facen ser autocrítics i de formar-los com a persones a través de la música.

Com deia, no puc presumir en primera persona (ja m'agradaria a mi!), però sí que puc presumir de tindre un vell llit d'un riu, el Túria, on el que corre no és l'aigua sinò la música. Però això no és el motiu fonamental, la principal causa que tinc per a presumir és que hui la meua filla ha sigut part activa d'eixos concerts, i crec que ho fa com més li agrada, formant part d'un grup (de dos diferents en este cas). Són el premi a molt d'esforç. Les oportunitats que estan oferint-li tant la SM de Malilla com el Conservatori i la coral són difícilment oblidables. Que sempre es pot millorar? Per supost, d'això es tracta. 

Enaltir, lloar o alabar són verbs que hui m'han passat més d'una volta pel cap.

Com sempre, deixarem una punxeta per al final i és que, com a públic ens queda molt a aprendre. No hi ha concert en el que no sone un mòbil (malgrat les advertències explícites que es fan), o no es guarda un silenci com s'hauria de mantenir per a respectar als qui estan dalt de l'escenari. Em pregunte si és qüestió de falta d'educació musical, o com que els han convidat al concert això menysprea el valor que tenen les interpretacions, o que simplement no els importa el que estiga passant i si molesten o no als demés espectadors (d'açò, per exemple, no puc presumir).