L'any que corre, el 2025, és l'any dedicat al pasdoble Amparito Roca amb motiu del centenari de la seua composició pel mestre Jaume Texidor.
Podràs llegir la meua conclussió al final de l'entrada.
L'origen del pasdoble (o marxa redoblada) és, curiosament, militar. També hi ha matemàtiques en els pasdobles: la marxa quadrava 120 passos per minuts dels soldats, d'ahí el seu nom. I com no? També hi ha polèmica respecte a l'origen, a França s'atribuixen la propietat, datada sobre el 1930 i a Espanya contrataquen dient que com és possible que existixquen partitures (a Espanya) ja abans de 1800...Però bé, no és el tema que venia a tractar.
El que vull és, com a humil homenatge, recollir ací l'impacte que un pasdoble pot tindre i que moltes voltes no abastem a conéixer.
He de reconéixer que és el meu pasdoble preferit (tampoc els conec tots, és cert). Crec que eixe "solo" de flautí és capaç d'aborronar (i no, no ho pense només d'un any enrere ací, ja ho pensava prou antes). Els que vivim en una terra on passa la banda i saps que és festa, ho hem de sentir així.
Crec que cap persona (al menys amb sang mediterrània) puga resistir-se a sentir alegria, ganes de festa i bons records amb esta composició musical. No té lletra i crec que això la fa encara més universal. En portes de la Cridà de les falles i amb ganes d'ambient festiu, malgrat tot el que ha passat des del 29 d'octubre, és un bon moment per a rendir honors a esta peça.
El carrer és l'escenari més idoni per a celebrar, i ací la prova:
Però també un camp de futbol, com l'estadi ciutat de València (llàstima de la poca qualitat de so en el vídeo), on 1200 músics van interpretar Amparito Roca:
Començaré en la situació que crec que més impacte mundial pot tindre, els Jocs Olímpics. Sí, com ho llegiu, la delegació espanyola va entrar a l'estadi olímpic de Sydney l'any 2000 al ritme d'Amparito Roca. Davant la mirada de Samaranch i darrere de l'abanderat Manel Estiarte, desfilaven Arantxa Sánchez-Vicario, Juan Carlos Ferrero o tants d'altres, podeu veure-ho i sentir-ho a les 3h d'este vídeo:
També va ser una de les peces que van tocar músics per separat durant el confinament, per a després unir-los digitalment i poder disfrutar de l'interpretació.
Però me quede amb la part alegre de la música, com en esta ocasió festiva, ja en la fase d'exaltació de l'amistat, on el cor de veus es "menja" als músics:
Algú podria pensar que el pasdoble va lligat al nacionalisme espanyol per allò d'haver sigut utilitzat en les corregudes de bous i tenir certs vincles amb la copla, però segur que els següents vídeos fan pensar a més d'un.
Al País Basc, on el txistu és el protagonista:
O també ací, amb especial protagonisme de les dos músiques amb flautí:
Doble ració per a Manacor, on s'agafen seriament allò de les palmes:
No deixa de resultar curiós que Amparito Roca puga sonar en una processó, situació que nosaltres tenim més associada amb composicions d'un altre estil
(Si ho he vist bé, la única dona que apareix "dins" de la banda, arrossega la percussió. Sort que per estes terres açò no és normal).
Hi ha hagut fins i tot peticions, prou raonables he de dir, com la de l'humorista Eugeni Alemany, que reclamava que el concert de Cap d'any a la valenciana contemplara Amparito Roca com a colofó del concert, donant-los una lliçó a "eixos de la marxa Radetzky"...
Àmbit Internacional
Fora de les nostres fronteres també s'interpreta:
Simfònica d'Atenes (versió sui generis)
Guatemala (més sui generis)
O Xile (Camerata) versió de corda
CONCLUSSIÓ
No crec que Jaume Texidor fora conscient de l'impacte que tindria l'obra i la quantitat de voltes que s'interpretaria. M'agradaria estar en la seua pell i saber si ell sentia el que tots sentim quan escoltem les primeres notes d'Amparito Roca, si tindria en el cap ixa sensació de "açò serà un pelotasso" al que ningú es podrà resistir. O simplement pensaria que "una mes", si el que sé fer es música, què millor regal que un pasdoble per a l'amiga de la meua filla?
Com he dit abans, els compassos on el flautí és el protagonista, són part de la banda sonora de la meua vida, i des d'enguany, més encara. És la nostra adaptació d' "El flautista d'Hamelin", però en lloc de xiquets, s'emporta darrere a gent amb ganes de trobar alegria.
En definitiva, que el que provoca la música no hi ha un altre "concepte" que ho puga igualar.
No hay comentarios:
Publicar un comentario