Carta oberta a Carlos Mazón

Deixem clar que açò no va de colors polítics, açò va de persones. Que a tu te s'ha oblidat que eres un treballador públic al servei de la ciutadania i que no és la ciutadania qui ha d’estar sotmesa als teus capritxos.

Tu, sí, tu (i et tutege perquè en ocasions parlar de vostè és una forma de mantindre distàncies, que les tenim, t'ho assegure, però parlar-li de tu a algú que no coneixes és demostrar-li “despreci” -menyspreu-, com en este cas). Tu, com deia, has oblidat que el teu càrrec -ara més simbòlic que altra cosa- porta implícit el tractament de molt honorable. Aclarim que, en el teu cas, el "molt" sobra, i que "honorable" tu no saps ni el que significa.

Honorable prové d’honor, que implica principis i reputació entre d’altres qualitats que tu no tens. Et queda molt gran l’adjectiu. Com tu no has vist mai com es tanca un tracte al camp valencià, no saps que quan dos hòmens (o dones) es donen la mà i les apreten, no cal cap paper que ho ratifique, això és el que val: la paraula. I en el teu cas, ni hi ha honor ni hi ha paraula.

Si tu tingueres paraula, hauries anat el primer dia al jutjat i hauries contat -fil per randa- tot, hagueres contestat a totes les preguntes sense dubtar, perquè no tindries res que amagar. Però per alguna circumstància...no vols fer-ho. T’ha sigut més còmode assegurar-te el sou vitalici (diners plens de mort, per cert, sempre et pesarà) i emparar-te en el teu aforament.

Dotze milions que la gent va donar i que no havies entregat a qui corresponia i ho necessitava; traure’t de la mànega noves ajudes un any després, quan vas notant que s’acosta l’aniversari més tràgic que pugam celebrar o confirmar que aniràs al funeral d’estat per les víctimes (quan tu ni has estat quan es requeria, ni s’espera que estigues ara) són fets que quan els du a terme la mateixa persona, en totes les bandes d’esta terra té un nom: deshonrat.

Així que molt deshonrat president, pel bé de tots et demane que calles la boca, acatxes el cap i tornes per on vas vindre. No et necessitem.

València, terra de coca

 "Ma" que vos agrada un clickbait, eh?

No, no anem a parlar de drogues, ni de la ruta ni d'ìl.legalitats ni tan se vol de la sèrie "Narcos". El que tractaré en esta entrada és prou més mundà i celestial alhora. Parlaré sobre la coca (o les coques) valencianes. 

(Nota personal: crec que he trobat un rumb escrivint en valencià sobre expressions, frases fetes o paraules de la nostra llengua. Em diverteix al mateix temps que deprenc).

Tot va començar un dia trist d'hivern on un adolescent li va amollar (bona paraula també) als seus pares que no volia estudiar, que el que volia era treballar en l'horta -molt respectable decisió, per cert. I la mare, bocabadada, va exclamar "Nyas, coca!"

Nyas. Coca.

Quasi res porta el diari. Una interjecció onomatopeica i una paraula que amb esta acepció no apareix al diccionari de la RAE. Què t'ha paregut? 

Gosaria dir que intraduïble.

A tot açò, el pare, per manifestar discretament la seua disconformitat amb la direcció que el fill volia prendre amb la seua vida, va exclamar "A tu el que et passa és que no t'han arreat una bona coca que t'arreglara el coneixement".

Doncs bé, ja tenim dos usos de la paraula coca en l'ambit valencià. La primera, "Nyas, coca" de la mare, utilitzada per posar de manifest la seua sorpresa. La segon "arrear una coca" com a sinònim de nyespla (esta també vos agrada, eh!?).

Però si ens parem a pensar en el seu origen, d'on naix la paraula "coca", quina és la seua etimologia? Si fem cas a la Wikipedia, ens indica que ve de la família del franc i on tenen el mateix origen paraules com "kuchen" (cuinar) de l'alemà, koek " de l'holandés o cake (pastís). Tot pareix estar relacionat amb la gastronomia. I no és d'estranyar, ja que com a element vital de supervivència hi té uns quants anys, i podem ben bé asegurar que les gatxes (protohistòria de la coca) eren aliment bàsic a l'antic Egipte, com podeu comprovar en el segëunt enllaç:

Alimentació antic Egipte

Encara que fenicis i cartaginesos també van continuar amb el llegat del pa o la coca.

Així que, pot ser, l'origen encara s'haurà de remontar uns quants segles abans. Però, i com és possible que "coca" s'utilitze com sinònim de nyespla? Ací, i açò ja són conjectures meues, entenc que està associat al fet de deixar plana i fineta la galta després de que et peguen una "galtà", i per paral·lelisme, vindir a ser també un "hòstia".

Si reprenem la branca gastronòmica de l'origen de Coca, podriem estar anys i anys parlant-ne, però vos remitisc a llegir el següent article dÈnric Morera per a que feu càlculs i teories conspiranoiques al voltant de si la pizza és una evolució de la coca valenciana (molt interessant, per cert).

Què va ser abans, la coca o la pizza?

COQUES VALENCIANES

Per tot el nostre territori tenim infinitat de coques, i ací ja obririem l'acarnissat debat de si és millor la dolça o la salada, la de Dènia o la d'Ontinyent...però fins que no les taste totes, no podré opinar (s'accepten donatius ;-) en forma de coca, de la de cuinar, no la de la nyespla). Puguem parlar de les coques dolces, on les més famoses són la coca de llanda (o de mida) i la coca de panses i anous. Inclús les coquetes de Sant Blai, que més be semblen galetes i a les que se'ls atribueixen propietats curatives per al malestar de gola ("Sant Blai gloriós, deixam al xic i emportat la tos" recorde que era un dels mantres que repetien alguns familiars a començaments de febrer).

D'altra banda estan les coques salades, com poden ser la de Dacsa, la de Tonyina o la típica de tomaca amb embotit (sense formatge, diferència principal amb la pizza).

El chef José Andrés també defensa l'origen valencià de la pizza, pots llegir-ho ací:

La pizza i José Andrés

També hi ha poblacions on les coques s'anomenen "tonyes", i també s'empra per referir-se a pegar-se una coca, una trompada, un colp... 

FER-SE COCA

Que no, que no és el que estàs pensant...T'ho explique

L'altre dia -un dissabte- un amic va eixir de festa, i me'l vaig trobar el diumenge de matí amb ulleres de sol i un caminar diem-ne que més pausat del que en ell és habitual, i li vaig preguntar que què li passava, i em va contestar "Estic fet coca, ja no tenim edat per a estos excesos".  Al remat, que fer-se algú o alguna cosa "coca", vol dir destrossar (l'accident li va deixar el cotxe fet coca). I ja que estem, per totes les dades i estudis, sí, diuen que fer-se coca (de la de narcos) també deixa a les persones fetes coca, així que "coneixement", eh?

LA BEGUDA MÉS FAMOSA

I per últim, què seria d'esta entrada sense referències a l'origen valencià de la Coca-cola? De segur que ja sabeu la història del poble d'Aielo de malferit i la Nuez de Coca

Aielo i la Coca-cola

I tú, sabries dir-me algún ús específic de la paraula "coca" a les terres valencianes que no siga il.legal i que no estiga explicat en el text que ací acaba?

Vacança

   Com que hui era l'ultim dia de treball abans de començar un període de...(volia trobar una paraula tan bonica com "asueto" en castellà, però les que he trobat no estan a l'altura), bé, direm desconnexió. Com que hui era eixe últim dia abans d'eixe període, deia, he decidit anar vora mar de bon matí a fer unes fotos de l'eixida del sol (gens mal crec, encara que en el meu cap eren millors, vos dixe una mostra ací).

Bé, quan estava esperant m'ha sorprés que hi havia gent també que va a vora mar, supose que a diari, a veure eixir l'astre rei. Ningú jutjava si era normal o raro anar a veure este fet tan quotidià. És més, pense que en certa manera ens unia una missió

El que sí que m'ha sorprés és que gent que passava em deia..."hui no eixirà la boleta", o "hay molta boira" com presagiant que el que jo pretenia capturar no anava a ocòrrer, o al menys no a la vista de tots (perquè el sol sempre s'alça de matí, amb núvols o sense ells). Una situació contradictòria, el ser testimoni d'un event tan normal i tan extraordinari a la vegada, i en contraposició posar de manifest el pessimisme al davant a primera hora del matí. Encara així, no m'he rendit i he ocupat i defensat amb els colzes (com si estiguera en primera fila de la mascletà el dia de Sant Josep) el meu punt estratègic per a fer la foto. Dis-me optimista si vols, però objectiu complit.

A l'home que m'ha dit que "hay mucha boira", li he contat que jo estava allí per iniciar les meues vacances...o vacacions...o vacança? Ara no sé. Evidentment li he contestat en castellà, perquè l'home no pareixia entendre valencià, però eixa resposta meua m'ha fet pensar.

He pensat en el valencià "de poble" que ara alguns volen recuperar (recuperar des del castellà, clar, però açò no és del que vinc a parlar). La resposta m'ha recordat a este article del diari Levante:

El valencià de poble

"Queremos ´vacacions´ i no ´vacances´ "

A alguns els entraran els mil mals només de pensar-ho, d'altres passaran olímpicament i els "frikis", buscarem un poc més. I això he fet. He anat a buscar al DNV l'entrada "vacances" i, oh, sorpresa! No està, només apareix "vacança" (sí, "vacances" és el plural de "vacança"), i curiosament, remitix a "vacació".

On vull arribar? Doncs a que ningú utilitzem la paraula "vacança" en valencià per a referir-nos al període de descans retribuit (que no siga cap de setmana), i que alguns es tiraran les mans al cap perquè un partit polític vullga utilitzar una paraula en concret (i sí, ja sé que no es tracta d'una paraula només i que hi ha molt més que aprofundir). El que vinc a dir és que ni tot és blanc ni tot es negre, i que -encara que siga de tant en tant- ens hem de replantejar si allò que diuen els que considerem més afins a les nostres idees, és correcte, té una intencio polaritzadora o ens estan induint a pensar d'una manera que, pot ser, no estiga alineada amb els nostres valors.

Ni els bons són tan bons, ni els roïns tan roïns.

L'aigua, sempre l'aigua

És un 18 de març atípic en València. Les previsions de l'oratge no eren bones i estan complint-se. No ha sigut un bon any per a moltes persones justament per les inclemències meteorològiques i hui pareix que la pluja, fidel al seu estil, vullga aiguar-nos la festa. 

Estem plantats a l'avinguda de l'oest i, en contra del que seria normal un dia com hui de qualsevol any, no hi ha rius de gent, hi ha algunes persones observant i aguantant els paraigües en un ambient prou desangelat. Venim del carrer Guillem de Castro on la fila de paraigües aplega fins Àngel Guimerà i ara estem veient comissions passar i, encara que siga un mal menor, dona llàstima pensar que els fallers i falleres esperen este moment tot l'any per a que ara la festa no puga ser completa. O bé sí. Caldrà donar-li la volta a la situació i pensar que si s'han pogut superar (bé, sent molt optimista) circumstàncies més difícils i adverses, per què no es pot fer un peregrinatge aguantant unes gotetes de no res?

Evidentment, a tots ens agradaria un dia sec, amb sol i que el terra no s'esvarara, però no ha pogut ser. 

El coratge de moltes persones hui, desafiant la pluja, és encomiable. No és fàcil decidir si vestir-se de valenciana o de valencià arriscant que la vestimenta es faça malbé. Però no sé si el fervor, la voluntat de superació o ixe sentiment col.lectiu que he sentit ha tornat a nàixer, espenta a la gent a desfilar pel carrer de la Pau o el carrer Sant Vicent per a xafar la plaça de la Mare de Déu. Eixos... 15, 20 o 25 segons que es tarda en creuar la plaça són inexplicables per a qui no és d'ací, quasi diria que incomprensible que més de 100.000 persones vulguen deixar-li flors a la Verge al ritme del pasdoble "València". 

I parlant de música, hui el meu homenatge va per als i les músiques. Hui han fet que el dia fora més èpic. He vist músics empapats de cap a peus, he vist músics coberts amb impermeables, tapant els instruments amb plàstics per a protegir-los i encara així, malgrat el mal temps, han sonat potents i imponents els pasdobles al costat de les comissions falleres. Hui han donat una lliçó, s'han enfrontat al pitjor dels escenaris, han posat sintonia de color a un dia gris, han arrancat somriures als fallers i espectadors i han aprovat amb nota. 

Em queda el mal gust d'haver estat pensant totes les falles que anaven a ser unes festes molt rares degut a l'oratge i haver disfrutat a mitges molts actes. 

Però em quede amb l'esperit de superació del poble valencià, de plantar cara a allò que vinga i de que defendre una festa tan gran, declarada patrimoni de la humanitat, passa per superar xicotets entrebancs per tal d'afegir un component immaterial més al conjunt: superar l'adversitat. 

La consulta de la llengua. Serà casualitat.

 Pequeño inciso para aquellas personas que no comulguen con la utilización del valenciano en las aulas (y/o incluso fuera de ellas). Os daré un truco, si abrís ChatGPT, copiais el texto que viene a continuación y le pedís que os lo traduzca, ¡os encontraréis con una sorpresa muy grande!

Comencem amb una frase molt antiga, però molt en vigor hui en dia amb Trump, Milei, Mazón i Rovira tractant de manipular a la gent: "Divideix i venceràs".

De veres que jo no vull adoctrinar a ningú amb este text, però tampoc em quedaré de braços creuats deixant que em prenguen el pèl davant dels meus "morros".

Com a aperitiu: "La llei en vigor compleix quaranta anys.

La Llei d'ús i ensenyament del valencià és una norma aprovada el 23 de novembre de 1983 que regula l’existència dels dos idiomes oficials. Entre els diferents articles, es delimiten els territoris valencianoparlants i castellanoparlants i es llisten un total de 395 municipis amb la llengua pròpia com a predominant i 147 on ho és el castellà. Això suposa que, dels vora cinc milions d'habitants de la Comunitat Valenciana, el 87% viu en zona de predomini valencianoparlant (4,4 milions d'habitants), mentre que el 13% (vora 650.000 persones) viuen en territori amb predomini del castellà."

(extret de https://www.apuntmedia.es/noticies/societat/territoris-tenen-predomini-lingueistic-valencia-castella_1_1648133.html )

Si tens curiositat per saber en quins municipis predomina cada llengua, pots consultar-ho ací: https://www.lasprovincias.es/comunitat/municipios-castellanohablantes-comunitat-valenciana-20230923095606-nt.html

Està estudiat, és millor confrontar "al poble" (sí, eixe poble que es suposa que salva el mateix poble) que no tenir una massa crítica que bregue contra imposicions, lleis acomodades a ideologies polítiques, lladres i gentola que no sap ni per on li pega l'aire.

Els dos grans ideòlegs d'esta llei de llibertat educativa són llicenciat en dret (Mazon) i en Econòmiques i empresarials (Rovira). Cap dels dos té una formació de base o publicacions que els donen la mínima autoritat en matèria lingüística. Els dos provenen de la província d'Alacant, on es pensen que només es parla castellà. Mazón ve d"Alicante" i Rovira de Sant Vicent del Raspeig...perdó, San Vicente del Raspejo, o Raspado, qui sap? Com si en Elx o Benidorm (poble) no es parlara valencià, que no estan tan lluny d'Alacant. Serà casualitat.

Reconec que llegir-me la "nova" llei em dona gossera, badalle només de pensar en estos manipuladors, però posaré alguns exemples del perquè em sembla tan remal el que volen, i estan, fent.

Nou incís, recordeu quin partit va ordenar el tancament de Canal 9? No crec que aneu massa desencaminats, eren cosins-germans de Mazon i Rovira. Van esgrimir raons econòmiques, però també volien soterrar qualsevol escletxa per on podera assomar el valencià. Recordeu que radio i televisió valenciana era una de les poques formes de normalitzar l'us del valencià i fer-lo abarcable a tota la població.

Una de les premises, o excuses, per a imposar esta votació a les famílies (perque sí, ací hi ha un vot per alumne/a, però els/les mestres no poden votar, com si no formaren part de la comunitat educativa), és que a les zones castellanoparlants, el percentatge quan es tria valencià com a llengua base, és menor que sí a una zona que predomina el valencià, es tria castellà com a llengua base. El valencià com a llengua base sempre ix perjudicat. Serà casualitat.

En este article del diari Levante es veuen bé les diferències: Levante EMV - Consulta llengua

Cite part del text "Es decir, un alumno de las zonas castellanohablantes tendrá derecho a estudiar tres cuartas partes de su tiempo en castellano, mientras que un alumno de las comarcas valencianohablantes solo podrá estudiar como máximo poco más de la mitad de su horario escolar -52,5 %- en valenciano."

Total, que en lloc de donar igualtat i tractar de respectar, difondre, promoure i amar la nostra llengua, volen arraconar-la un poquet més. Fins fa relativament poc, el valencià estava considerat com una llengua de poble, de gent "con pocos recursos" o "poca cultura" i "mucha gente de bien" es pensava amb dret a mirar per damunt del muscle als que parlem valencià. La classe alta sempre ha sigut més de castenallo ;) Supose que això també marca el caràcter combatiu d'esta banda del referèndum. A propòsit, no crec que hi hagen càrregues policials, però és per a reflexionar quan una "consulta" és legal o no...

Aixó de "se estudiará caso por caso" quan les votacions no quadren o s'hagen de destruir grups, crear-ne nous i inclús canviar a alumnes d'escola, això és de traca. Abans de començar ja sabem que el que faran es el joc del trilero, fent-nos creure que ha passat una cosa quan en realitat ha passat el contrari. A més, ja s'ha assumit que "la consulta" comportarà un sobrecost, com si estiguerem per a malgastar. Però clar, les deficiències sempre seran culpa del govern anterior, de l'altre color, o de la oposició que no fa res.

Crec que esta quadrilla no ha estudiat parts de la història on ens van abolir els furs o en un altra época més recent (i fosca) els van imposar la educació en castellà a les escoles als nostres pares i mares ni que tampoc s'han enterat de que el valencià roman "no matter what". Serà casualitat.

És inevitable comparar-se amb Catalunya, País Basc o Galícia on l'idioma cooficial a l'espanyol és quasi més un dret que una obligació. Però ací tenim la desgràcia de comptar amb gent que -castenallo mediante- es dedica a avivar el foc de que si els catalans i que no podem tolerar que s'apropien de les nostres senyes d'identitat i bla, bla, bla. Mentres, un xinés afincat a Catalunya ja porta tres anys d'avantatge en l'aprenentatge del català sobre un xiquet d'Enguera estudiant valencià. El que ixe xiquet no sap és que, pot ser, el dia de demà una xiqueta d'Alcoi i ell concurriran a les mateixes oposicions en Catalunya, i la xiqueta que sap valencià i té un títol, comptarà amb més mèrits que el d'Enguera.

Per tancar diré que des que vaig ser conscient que seria pare, vaig triar parlar a les meues filles en valencià. És una elecció lliure, a la que ningú m'ha obligat i que crec que elles m'agrairan en el futur. I creeu-me, saben distingir perfectament qui els parla en castellà o valencià i saben canviar ràpidament entre una llengua i l'altra. Cap de trauma, senyors.

Serà casualitat.

 

Amparito Roca

L'any que corre, el 2025, és l'any dedicat al pasdoble Amparito Roca amb motiu del centenari de la seua composició pel mestre Jaume Texidor.

Podràs llegir la meua conclussió al final de l'entrada.

L'origen del pasdoble (o marxa redoblada) és, curiosament, militar. També hi ha matemàtiques en els pasdobles: la marxa quadrava 120 passos per minuts dels soldats, d'ahí el seu nom. I com no? També hi ha polèmica respecte a l'origen, a França s'atribuixen la propietat, datada sobre el 1930 i a Espanya contrataquen dient que com és possible que existixquen partitures (a Espanya) ja abans de 1800...Però bé, no és el tema que venia a tractar.

El que vull és, com a humil homenatge, recollir ací l'impacte que un pasdoble pot tindre i que moltes voltes no abastem a conéixer.

He de reconéixer que és el meu pasdoble preferit (tampoc els conec tots, és cert). Crec que eixe "solo" de flautí és capaç d'aborronar (i no, no ho pense només d'un any enrere ací, ja ho pensava prou antes). Els que vivim en una terra on passa la banda i saps que és festa, ho hem de sentir així.

Crec que cap persona (al menys amb sang mediterrània) puga resistir-se a sentir alegria, ganes de festa i bons records amb esta composició musical. No té lletra i crec que això la fa encara més universal. En portes de la Cridà de les falles i amb ganes d'ambient festiu, malgrat tot el que ha passat des del 29 d'octubre, és un bon moment per a rendir honors a esta peça.

El carrer és l'escenari més idoni per a celebrar, i ací la prova:

Centenari

Però també un camp de futbol, com l'estadi ciutat de València (llàstima de la poca qualitat de so en el vídeo), on 1200 músics van interpretar Amparito Roca:

Ciutat de València - Futbol

Començaré en la situació que crec que més impacte mundial pot tindre, els Jocs Olímpics. Sí, com ho llegiu, la delegació espanyola va entrar a l'estadi olímpic de Sydney l'any 2000 al ritme d'Amparito Roca. Davant la mirada de Samaranch i darrere de l'abanderat Manel Estiarte, desfilaven Arantxa Sánchez-Vicario, Juan Carlos Ferrero o tants d'altres, podeu veure-ho i sentir-ho a les 3h d'este vídeo:

JJOO Sydney 2000

També va ser una de les peces que van tocar músics per separat durant el confinament, per a després unir-los digitalment i poder disfrutar de l'interpretació.

Confinament

Però me quede amb la part alegre de la música, com en esta ocasió festiva, ja en la fase d'exaltació de l'amistat, on el cor de veus es "menja" als músics:

A capella

Algú podria pensar que el pasdoble va lligat al nacionalisme espanyol per allò d'haver sigut utilitzat en les corregudes de bous i tenir certs vincles amb la copla, però segur que els següents vídeos fan pensar a més d'un.

Al País Basc, on el txistu és el protagonista:

Txistu

O també ací, amb especial protagonisme de les dos músiques amb flautí:

https://www.youtube.com/watch?v=G7Tm11-n5xA&t=966s

Doble ració per a Manacor, on s'agafen seriament allò de les palmes:

Manacor 1

Manacor 2

No deixa de resultar curiós que Amparito Roca puga sonar en una processó, situació que nosaltres tenim més associada amb composicions d'un altre estil

Processó

(Si ho he vist bé, la única dona que apareix "dins" de la banda, arrossega la percussió. Sort que per estes terres açò no és normal).

Hi ha hagut fins i tot peticions, prou raonables he de dir, com la de l'humorista Eugeni Alemany, que reclamava que el concert de Cap d'any a la valenciana contemplara Amparito Roca com a colofó del concert, donant-los una lliçó a "eixos de la marxa Radetzky"...

Àmbit Internacional

Fora de les nostres fronteres també s'interpreta:

Simfònica d'Atenes (versió sui generis)

Atenes

Guatemala (més sui generis)

Guatemala

O Xile (Camerata) versió de corda

Xile

CONCLUSSIÓ

No crec que Jaume Texidor fora conscient de l'impacte que tindria l'obra i la quantitat de voltes que s'interpretaria. M'agradaria estar en la seua pell i saber si ell sentia el que tots sentim quan escoltem les primeres notes d'Amparito Roca, si tindria en el cap ixa sensació de "açò serà un pelotasso" al que ningú es podrà resistir. O simplement pensaria que "una mes", si el que sé fer es música, què millor regal que un pasdoble per a l'amiga de la meua filla?

Com he dit abans, els compassos on el flautí és el protagonista, són part de la banda sonora de la meua vida, i des d'enguany, més encara. És la nostra adaptació d' "El flautista d'Hamelin", però en lloc de xiquets, s'emporta darrere a gent amb ganes de trobar alegria.

En definitiva, que el que provoca la música no hi ha un altre "concepte" que ho puga igualar.