L'entrada de hui té com a base, com no podia ser d'una altra manera, la celebració del 9 d'octubre, el dia dels/les valencians/nes.
A més, a l'obrir la premsa digital m'he trobat amb este article on 100 personatges públics de diferents àmbits detalles breument allò que els fa sentir-se orgullosos de sentir-se valencians.
https://www.lasprovincias.es/valencia/100-motivos-estar-orgullosos-20231005121348-nt.html
S'han escrit quilòmetres i quilòmetres de tinta sobre el tema i s'han mantés discussions (unes diplomàtiques, unes molt acalorades i d'altres en un to més empàtic) sobre què és ser valencià i qui és més valencià (o valenciana), que l'altre (o l'altra). Un altre tema seria si s'han produït avanços després d'eixes conversacions.
NOTA: usaré el masculí per no embarrancar la lectura de l'article a aquells que els interese, però no per cap qüestió masclista.
És curiós que dins de totes les declaracions, només apareguen 10 referències a la música valenciana. A mí em toca de prop, però no comprendria esta terra sense música i crec que deu són poques referències a alló tan intangible (hi ha alguna cosa més intangible que la música?) i tan nostre.
Dins dels breus testimonis que recull l'article de Las Provincias, que -vaja per davant- considere un bon exercici, em crida l'atenció el centralisme de la majoria d'ells. Centralisme de la ciutat de València. És a dir, allò que molts critiquen (i critiquem) respecte al centralisme de Madrid, ara ho fem a casa nostra. Paradoxal com a mínim.
No sé ben bé de qui és la culpa de que la celebració del 9 d'octubre estiga al cap de molts com una festa vinculada a la ciutat de València. Que sí, que és on un dels actes principals té lloc, però que en este dia no celebrem res vinculat a la ciutat, sinò al territori, a la regió, a la comunitat o al país. Com vullgau dir-li. És un dia del poble valencià.
Recorde que quan era menut solia anar al poble de ma mare i com jo vivia a València, això ja despertava cert recel en alguns locals, supose perque pensaven que els que vivim a València només tenim al cap colonitzar i castellanitzar aquelles terres. Em va costar provar a la majoria que no eren ixes les meues intencions, però encara hi hagué qui no se'n refiava "del de la capital". Conte açò per allò del centralisme, que en el meu cas ni era -ni és, com pose de manifest en este text- la meua intenció.
Em fastidia prou que -descomptat d'algunes excepcions- un alt percentatge centre l'orgull d'allò tangible en llocs i monuments de València ciutat, com si els valencians no tinguerem un castell a Morella, a Cocentaina, Villena o Xàtiva, per dir-ne alguns. O no puguerem presumir d'història (també de desidia) del monestir de la Valldigna o del castell de Sagunt. O de la llotja, l'almoina o les muralles de Valéncia, que també són part tangible del nostre passat, però ni les úniques ni més importants.
No és valencià només allò de València ciutat ni allò que es celebra a Valencia ciutat, tan valencianes són les festes de Moros i Cristians, com la festa dels enfarinats com la festa del sexeni de Morella.
M'encantaria passar hores i hores investigant el passat i continuar escrivint d'una manera més reposada sobre "Què és ser valencià?", però per qüestions de temps intentaré ací resumir només algunes d'eixes idees (i qui sap si algun dia acaben en un llibre?).
Què és ser valencià?
No hi ha prou espai a internet per explicar-ho, però ser valencià és sentir-te orgullós d'on vas náixer o d'on vius, perquè sí, hi ha valencians i valencianes d'adpoció que exercixen més de valencians que alguns ací nascuts (polèmiques a banda, n'esmentaré dos: Giuseppe Grezzi i Hu Zhao).
Ser valencià és ser capaç de riure't de tu mateixa, de les teues costums i de que altres facen broma de les mateixes i reaccionar enfadan-te i rient-te al mateix temps, perquè al mateix temps que sents orgull d'allò que és teu, saps que qui està traent-li punta en clau d'humor al tema, té raó (com Miki Dkai i el seu monòleg de "Són festes!".)
I ser valencià també és fer humor valencià i en valencià, com han fet molt bé Eugeni Alemany, la tia Visantica, Oscat Tramoyeres, Cabra Fotuda o el Uelorabut.
Ser valencià és pagar per anar a veure concerts en valencià, com La Fúmiga, per exemple, o Zoo, és promocionar i donar a conéixer que existixen alternatives valencianes.
I ser valencià també és ser ambaixador o ambaixadora de les tradicions valencianes quan no estem a la nostra terra (que no terreta, ja parlarem d'açò un altre dia, un altre exemple d'apropiació indeguda). I si som ambaixadors, haurem d'esmorçar allà on estiguem, o haurem de fer una paella perquè sí, perquè la paella és d'ací i perquè a diferència d'altres coses, pareix que siga l´únic que ens uneix...o no? Ací hem de fer menció a la tasca de Wikipaella, en un exercici vertebrador i de valenciania de democratitzar i intentar fer entendre les altres comarques que una paella valenciana pot tindre moltes variants, sempre amb uns mínims.
I ser valencià o valenciana també es saber-ne molt de la història valenciana i contar-la Vicent Marco i Vicent Baydal
I per últim, ser valencià és presumir d'allò nostre sense voler imposar-ho i sense tenir vergonya de dir-ho. Ser valencià és fer equilibris entre les acusacions de feixista per viure en la capital i les acusacions de comunista per defendre la teua llengua. Ser valencià és potser anar contra corrent volent posar trellat a aspectes que s'han radicalitzat i polititzat d'una manera que si els que estan en estes batalles es pararen a pensar, probablement avançariem més com a poble.
