És estiu del 1993, quinze anys al llom i la calor, com sempre per esta època, apreta. No hi ha massa que fer al poble ja que no hi ha piscina, el pare està treballant i la gent d'ací acopla les hores de menjar a l'horari "matiner" dels treballadors del camp o de l'obra i nosaltres som més bé de dinar tard. El temps passa lent des que m'alce, algun llibre cau pero la sopor pot amb mí.
Algú s'escapa d'este horari esclau; és un músic (o música) que de matí, després d' esmorzar i abans de dinar, practica els passos-dobles per al passacarrer de la festa major, per al concert anual o qui sap si per al conservatori. Sempre he sentit enveja i admiració a parts iguals per qui sap música, ja que lamentablement no he sigut mai capaç d'enganxar-me i això em provoca certa frustració. Agradar-me tant i no poder endinsar-me a una partitura...Ara amb la perspectiva dels anys sé que deuria haver-li dedicat temps.
Per les vesprades d'este any de la dècada dels 90, mentres passejava fins al lloc on ens trobàvem per a jugar a futbol, sentia més melodies eixint de les cases i recorde intentar després encaixar mentalment el trencaclosques de melodies soltes per a formar la peça completa al meu cap. També romanen a la ment aquelles nits avorrides i tòrrides on anar a la Casa de la cultura per a vore l'assatj de la banda del poble era tot un alicient.
Flash forward a l'estiu de 2019. Ramonet, en el balcó del seu apartament de la mar s'esforça en bufar de manera adequada i fer sonar la trompeta mentre es posa roig com una tomaca. Dos carrers avall, Moisés practica les escales amb el saxo i de tant en tant es queda "sens'aire" i Pasqual li fa la competència amb el fiscorn. Noèlia fa sonar la flauta travessera també. La veritat és que som molt de vents en esta terra, de Llevant, de Ponent, de vent-fusta i de vent-metall. Tots ens acaronen les orelles i donen un sentit o altre a cada dia.
Al 2019 encara podiem sentir xarangues pel carrer, bandes als pobles... Pero si avancem la "cinta" fins març del 2020 -on tot es va detindre- únicament Llevant, Ponent, Gregal i Mestral tenen llibertat per a bufar mentre que les seccions de metall i fusta de les bandes i orquestres només podien sonar juntes virtualment, online... No obstant, els i les músiques (Pasqual, Moisés, Noèlia i tants altres) tenen intacte el seu raconet per a assatjar a diari. "La música als balcons" crec que li deien, com si haveren descobert alguna cosa nova. Com si abans del bitxo no havera sonat música als balcons.
Les i els músics van ser, desinteressadament, capaços d'"aborronar-nos" durant el confinament i crec que mai els estarem prou agraïts ni ningú els ho pagarà, perquè sí, els músics també han de cobrar.
Hui, juliol de 2021, contemple i escolte a la meua filla Maria tocar la flauta travessera a la terrassa, esforçant-se per millorar les notes que no ixen, aferrant-se al metrònom i subjectant amb pinces les partitures a l'atril per tal d'evitar que, paradoxalment, Ponent o Llevant se les emporten al vol. Al balcó d'enfront una xica prepara la paradeta per a sentar-se i fer sonar el re-quinto, i de colp vore i sentir dos músiques tocant de manera independent però dedicant-li temps a la música a l'estiu, on molts deixariem de banda obligacions per a descansar, provoca orgull de pertànyer a esta terra i, pot ser, vergonya de no poder formar part d'eixe col.lectiu. Recorde conversar amb algú foraster i que li diguera a alguna altra persona que ací o eres músic o algú de la família es dedica a la música, i crec que no li faltava raó.
La música es viu de moltes formes, però la tradició popular d'esta terra està fortament lligada a la música al carrer. Tinc un record que em feia preguntar-me que si jo era "d'ací" i m'impressionava, què sentiria algú de França, Xina o Austràlia, i el record és estar un 17 de març dins de l'estació del Nord a València veient com desembarcàven milers de músics i músiques dels trens, alguns inclús baixàven tocant peces alegres, recorde que el vestíbul era l'escenari d'un flashmob improvisat amb bandes de diferents pobles i allí, pot ser ajudats d'alguna beguda espirituosa, regnava l'alegria. I això continuava passant durant tot el dia.
I açò, amics i amigues, és un patrimoni immaterial que hem de seguir cuidant.
